La Pujada a la Seu Vella no existiria sense el Joan 

Moraño. Potser fins i tot ho podríem dir al revés (el 

Joan Moraño no existiria sense la Pujada), però això 

seria massa agosarat per valorar en la seva justa 

mesura la figura d’aquest personatge, atleta de jove, 

organitzador després i esportista sempre. 

 

Tot va començar el 1981, i el pare de la criatura va 

ser el Moraño. A ell, que aleshores voltava els 30 

anys, un bon dia se li va ocórrer pujar corrent fins a 

la Seu Vella, i va pensar que seria molt bonic per a 

Lleida crear una cursa atlètica en què el vencedor 

fos coronat als peus del seu monument més 

emblemàtic. Així va néixer la Pujada a la Seu Vella, que, com totes les coses bones, va 

tenir uns començaments difícils. Així, a la primera edició, celebrada al desembre 

d’aquell 1981, s’hi van aplegar només una quarantena d’atletes, entre ells el mateix 

Moraño o noms il·lustres com l’Antonio Cánovas, que en va ser el primer guanyador, 

tal com van reflectir els diaris de l’època. 

 

A partir d’aquí, tot va ser anar creixent, a poc a poc, fins arribar al que és l’actual 

Pujada, la cursa atlètica més representativa i amb més història de la ciutat de Lleida. 

L’únic que no ha canviat és el Joan Moraño, que ja no corre, és veritat, però que 

segueix al peu del canó cuidant tots els detalls, com si tingués por que si ell no es 

manté al capdavant, es perdria aquesta flama que ell mateix va encendre un dia. 

És la flama de l’esport, de l’atletisme, que va dur dintre des que va néixer a Lleida l’any 

1950. Tocat per aquesta doble ‘malaltia’, Lleida i l’atletisme, va ser des de ben jove un 

dels atletes més destacats de les nostres comarques, destacant especialment en 

proves de velocitat. Una lesió, però, el va allunyar de les pistes, i aleshores va decidir 

projectar aquest passió per l’esport cap a les tasques organitzadores. Podríem dir que 

aquella lesió ens va privar d’un gran atleta, però ens va regalar un inesgotable 

organitzador, sempre generós, altruista, disposat a col·laborar en qualsevol mena 

d’iniciativa esportiva i social que se li posés al davant. 

 

Esport al marge (si és que és possible separar vida i esport en el cas del Moraño), el 

Joan té dos fills, el Sergi i l’Ismael, als quals ha inculcat el ‘verí’ de l’esport, i 

mentrestant ell va matant el cuquet amb fent caminades, senderisme i recorreguts de 

muntanya. Així, ha participat en proves com la Travessa Montserrat-Reus, de 100 

kilòmetres, la Marxa dels Castells de la Segarra, de 51, la Travessa de Matagalls (84) i 

moltes més, però sempre pendent del seu tercer fill, la Pujada a la Seu Vella. Tota 

aquesta trajectòria li ha valgut rebre nombrosos premis i guardons, però cap tan 

valuós com veure que la Pujada segueix més viva que mai.

 

La Pujada serà més especial que mai pel Joan Moraño, perquè serà la segona

edició que haurà d’afrontar sense la inestimable ajuda de la seva dona, l’Hortènsia,  

la qual ha sigut l'ànima de la Pujada.

 

En la memòria del Joan i de tots els lleidatans hi ha innombrables anècdotes al voltant 

de la Pujada a la Seu Vella. Un any, per exemple, el dia abans de la cursa va caure una 

forta nevada i es van suspendre tots els actes esportius. Això va suposar que la Pujada 

es retardés un parell de setmanes i que se celebrés no ja al desembre, com és habitual, 

sinó a primers de gener de l’any següent, de manera que hi va haver un any sense  la

Pujada i a l’any següent se’n van celebrar dos, la que es va ajornar pel gener i la que es 

va celebrar al desembre. 

 

Una altra història curiosa té a veure amb el punt de sortida, que ha anat variant al llarg 

dels anys (tot el contrari que l’arribada, que sempre ha estat ubicada al carrer Cavallers 

i la Seu Vella). Com dèiem, en una ocasió en què la sortida es feia des dels Camps Elisis, 

la temperatura era de 6 sota zero, i l’aleshores campió de Catalunya de mitja marató, 

Cases, no va poder prendre la sortida degut a l’intens fred. El mateix Moraño se’l va 

trobar darrere d’un arbre, mig mort de fred, i el Cases li va confessar que se li havien 

congelat... els testicles. El Cases va haver de ser atès a l’Arnau. 

 

En una altra ocasió, en una de les primeres edicions de la Pujada, va caure una intensa 

gelada que va suposar un daltabaix seriós, i no només pels atletes, que van haver de 

pujar com van poder carrer Cavallers amunt, sinó per les motos de la Guàrdia Urbana, 

que es va haver de quedar a baix perquè era pràcticament impossible mantenir 

l’equilibri. 

En resum, tot un munt d’històries i anècdotes al voltant d’una prova que ja forma part 

del que és la ciutat de Lleida i de l’atletisme a les nostres contrades, i que no hauria 

estat possible sense la contribució del Joan Moraño. 

 

 

 

https://www.facebook.com/pujada